Crònica de la caminada cap a ciutat 19J

Posted: Juny 27, 2011 in Multimèdia, Novetats
Etiquetes: , , ,

La marxa dels indignats de llevant sortí de la plaça Ramon Llull cap a ciutat el passat divendres 17 a les set de l’horabaixa. La idea estava clara, volien unir amb el seu esforç les places de la part forana per arribar amb una sola veu i sentiment a la protesta convocada per dia 19 horabaixa pel carrers de Ciutat.

Sortiren així cap a Vilafranca una vintena de persones amb la idea de fer nit allà. S’arribà al poble veïnat ja caiguda de fosca i la benvinguda fou veritablement inoblidable. Els companys vilafranquers havien parat taula amb trampó, coques, pa, llimonada casolana, albercocs i meló. Havien muntat estores, carpes i coixins per a tombar-se, un projector i altaveus amb música i microfonia.

El grup entrà a Vilafranca cantant i fent renou: “Si estàs indignat, a peu cap a Ciutat”, “Li diuen democràcia i no ho és, lluita tu també”. L’encontre fou magnífic i carregat d’emoció. Una hora després arribava el grup que havia partit de Porto Colom, hi va haver noves benvingudes i s’establí una agradable festeta a la fresca de la Plaça. Quan va arribar l’hora de dormir és varen estendre els sacs i consensuar l’hora de la partida l’endemà a les set del matí. A la nit hi va haver gent que es va dedicar a passar amb cotxe fent renou per la plaça, tocant el clàxon cada deu minuts, impedint que els indignats acabessin d’agafar la son. Això no va impedir que a les sis i mitja del matí la plaça ja estàs en acció altra vegada, taula amb berenar parada, cases obertes per anar al bany i a carregar aigua, i sempre el somriure i l’ànim de la bona gent de Vilafranca.

Amb un poc de retard es partia cap a Montuïri, el sol prometia un dia feixuc i ja encalentia de bon matí. Es va decidir caminar per la via de servei per a ser més visibles, els clàxons, aquesta vegada d’ànim, acompanyaven i encoratjaven al grup. La furgoneta de recolzament exercia d’àngel de la guarda, duent aigua, fruita i guarint les petites ferides del camí: bòfigues i escaldades. El grup ja era d’una trentena i s’allargava com una serp per la carretera. Es va arribar a Montuïri dins l’horari previst i es va repetir l’acció de Vilafranca, cançons i renou per entrar al poble. La gent mirava des del portal de casa seva, alguns amb estranyesa, d’altres amb simpatia. Va arribar al cor dels marxaires una colla de dos vellets, home i dona, molt majors, pujats damunt la vorera aplaudint i donant ànims a continuar. Els joves indignats sentien així que rebien un encàrrec que, sense cap dubte, s’havia d’acomplir, arribar a Ciutat per a dur la veu d’aquells que no podien anar-hi. A la plaça del poble altra vegada es produir l’alegria de l’hospitalitat, fruita fresca, aigua i conversa. Allà va arribar un company de Ciutat per a contar com estava la situació i els descans es tancà amb un profund discurs del amic peruà que ens acompanyava que parlà de la necessitat de sentir-nos part de totes les coses i no ser persones aïllades i perdudes dins un mon sense sentit.

La caminada a Pina fou feixuga per la calor,així i tot hi havia un poc d’oratge que ho feia més bo de dur. Els companys de la furgoneta preparaven aturadetes a l’ombra, es produïen converses, debats i cançons que feien la marxa lleugera i divertida. A Pina una altra vegada es varen obrir les portes de las cases de la bona gent, per a donar menjar i dutxes restauradores. Es va descansar devora la font, un espai ple d’arbres i verdor. La sesta va fer oblidar la mala nit i se’n va dur quasi tot el cansament.

A l‘horabaixa començava el tram més dur del camí. Ja s’havien fet disset quilometres i en quedaven altres tants. Però el clima va ajudar, el sol es va emboirar i va fer fresqueta tot el camí. El ritme va ser bo i constant i es va passar per Santa Eugènia i entrar dins Santa Maria fent un renouer, ja eren una quarantena.

A la Plaça de Santa Maria hi va haver la bibliotecària que va obrir l’espai per anar al bany. Varen aparèixer panets, embotits i al cap d’una estona menjar calent, pasta amb verdures. No es podia demanar res més. Durant aquesta etapa s’afegia un company amb notícies de Manacor, els polítics de l’ajuntament havien anat a la Plaça demanat si no sentien vergonya d’allò i que ho desmuntessin que tanmateix no aconseguirien res. La contesta del company va ser com ell, clara i senzilla, el que fa vergonya és estar a l’atur i no poder guanyar-se la vida, i que si tenien res a dir estaven ben convidats a assistir a l’assemblea del pròxim dimarts per parlar del que volguessin. Es curiós que els polítics només trobin el moment d’anar a la plaça quan saben que no hi és el gruix de la gent. De que tenen por?

A la nit de Santa Maria es va repetir el graciós del clàxon i amb crits de visca al rei un parell de vegades. L’endemà es partia camí de Marratxí i Palma amb la sensació de que era el dia clau. Es parlava de la participació prevista. Els mitjans havien seguit la marxa, es sabia que havien sortit per les noticies. Els portaveus anaven parlant amb ràdios, donant entrevistes. Pesarien massa els fets de Barcelona? La intoxicació informativa hauria fet efecte? El grup tenia la tranquil·litat d’haver fet el que calia, caminar, esforçar-se i dur un missatge clar: “ Si estàs indignat, vine a Ciutat”. S’havia sembrat la llavor.

A Sant Marçal hi havia la darrera aturada grossa abans de l’arribada a la meta. Fruita, cares de ben rebuda, banys oberts i cartells d’indignats. Entre cinquanta i seixanta persones varen partir d’allà per a fer els darrers deu quilòmetres de la marxa. Es va entrar a Ciutat per l’antiga carretera d’Inca cantant i cridant, acompanyats pels clàxons dels conductors que mostraven el seu coneixement del que passava, donant el seu recolzament a l’acció.

La policia municipal va fer acte de presència quan la carretera es va convertir en carrer i la marxa ocupava un carril d’Aragó. Quan va demanar que era aquella manifestació se li va contestar que era una caminada popular que venia des de Porto Colom, Manacor, Vilafranca, etc… aquell home no s’ho creia. Va acabar acompanyant al grup amb el seu cotxe patrulla, obrint camí i cuidant-se del trànsit.

A la una i mitja de diumenge el grup arribava a la Plaça d’Islàndia, antiga plaça d’Espanya, de Ciutat. L’objectiu havia estat assolit! L’esforç, la generositat i la germanor havien fet superar tots els entrebancs i dolors. Ara només quedava per veure si aquesta humil crida a la mobilització, unida a totes les altres faria que les persones bones i indignades deixessin enrere pors i comoditats per a sortir al carrer a afegir la seva veu i la seva presència a aquest moviment.

Paella i descans a la Plaça, els sentiments es mesclaven amb els dolors físics, massatges i analgèsics.

Arriba el moment, es comença a caminar cap al punt d’encontre. Els rius de gent conflueixen cap allà mateix. Sonen els tambors, hi ha una gentada! Es va pujant pel Born. La gent de la caminada és allà, duent la pancarta, o a la furgoneta del principi, o amb megàfons cantant consignes. Aturada davant El Principal, els actors estan defora, a l’escala, aplaudeixen. Una persiana del teatre s’obri, surt un actor i els manifestants comencen a cridar “Que canti! Que canti!”

En el moment que es va fer el silenci a la manifestació per a escoltar La Traviata i l’art va omplir el carrer, la gent s’abraçava i ballava. Un al·lot de setze anys de Son Carrió deia: Que guapo és això de fer història!

Al final, quan partíem de la Plaça, vaig als policies i els hi deman si hi ha hagut cap incident, es miren i em contesten: que noltros sapiguem, no.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s